aquella veu tan dolça

Cremàrem les naus. Totes. 
També aquella 
plena de lluna i gessamí.

La platja era gran, quasi blanca.

N’érem tants, però, que no podíem 
moure ni un peu. 
Callàrem.

Algú ens digué
amb veu molt dolça
que el mar era el cadàver.

Immòbils,
dempeus,
vam aprendre
a morir-nos les paraules una a una.

A poc a poc
tancàrem la mirada.

Quant de temps ha passat, no ho recorde.

De tant en tant
aquella veu tan dolça
ens fa saber-nos perfectes i feliços.

(L’ARRIBADA . M. Granell)